Català escrit al carrer

Més enllà de Sant Jordi, hi ha vida literària en català que en els darrers anys s’intenta visualitzar i revitalitzar, en vista d’unes dades de l’enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya (2023) que no són gaire engrescadores, per dir-ho suaument, quan només el 32,6% el fan servir habitualment. Un any després, també es coneixia que el 34,6% dels lectors habituals llegien en català i que el percentatge dels que ho feien ocasionalment era del 43,7%. Com a mínim, la dada positiva era que qui ho feia més en català són els joves d’entre 14 i 24 anys, amb un 45,3%. No descobrim la pólvora si diem que, sense un estat propi i entaforats fa ja alguns segles dins d’un estat que ha fet tots els possibles per esborrar la llengua catalana, és cert que és gairebé una proesa tenir encara aquests percentatges, però també ho és que el català no està en el seu millor moment si la llengua es perd al carrer i no es fa atractiva ni, sobretot, útil. Malgrat la cooficialitat d’altres llengües en les anomenades “comunitats autònomes” per la Constitució Espanyola i empantanegats en promeses de reconeixement oficial a Europa, el català no rutlla i, conscients d’aquesta fragilitat, han sorgit iniciatives des del món local i les entitats per començar a capgirar la situació. En podria ser una ImpliCAT, una línia d’acció de Plataforma per la Llengua, però també la promoció de les taules locals per la llengua d’Òmnium Culturals i la creació de regidories específiques, explicades a bastament en el reportatge Focus en el món local pel català , de la periodista Anna Serrano, en aquest diari el 28 de juliol.